La ineficàcia del pensament conservador

Durant la década dels anys 30, a iniciativa d´un grup d´economistes de la època encapçalats per John Maynard Keynes, va sorgir el pensament, assentat durant els 50 anys posteriors, el qual establia com a mesures de batalla front a períodes de recessió o períodes d´alta inflació les polítiques fiscals i de despesa social. Açò significava que, en moments d´estancament del creixement econòmic es procederia a rebaixar els impostos amb l´objectiu d´estimular la demanda agregada, es a dir, aumentar el poder adquisitiu dels consumidors. I per el contrari, en moments de pujades en les taxes d´inflació es produiria un aument dels impostos acompanyat d´una reducció de la despesa pública per tal d´aconseguir rebaixar així, la pressió sobre els preus.
Amb l´ascens del conservadurisme, principalment als Estats Units i a Gran Bretanya a finals dels 70 i principis dels 80, la manera d´actuar naixcuda dels dies del “new deal” va sucumbir, i deixà pas a la, en els nostres dies arxiconeguda, política monetaria. Aquesta, mitjançant les accions mediadores dels bancs centrals i la fixació d´unes taxes d´interés altes sobre el preu dels diners, ajudaria a controlar l´inflació. Actuant de manera contraria en cas de recessió.
Aquest abandonament de les polítiques fiscals s´entén com a causa de l´ascens del conservadurisme a principis dels anys 80, i com a resultat de la seua característica "mania persecutòria" de tot allò que estiga relacionat amb l´estat, arribant a considerar aquest com una amenaça per al benestar privat de les persones. Per a comprendre aquest rebuig al estat, primer cabria comprendre l´essència bàsica del conservadurisme.
Tot subjecte perteneixent a l´etiqueta del conservadurisme compleix dues característiques bàsiques:
- 1ª. Satisfacció per la seua situació personal, posseïdora dels recursos propis suficients com per obtindre una educació privada, una sanitat privada, una seguretat privada, facilitats per a l´accés a una vivenda, etc.
- 2ª. Falta de sensibilitat respecte de les desigualtats existents en la societat i nul.la comprensió de les causes que les provoquen.
Aquestes dos característiques són essencials i sempre deuran apareixer unides en la composició de l´estereotip del perfecte conservador.
Com a conseqüència de la primera característica és comprensible que el conservador s´opose a qualsevol política fiscal i a l´execució del pagament d´uns impostos el fruit dels quals no necessita degut a la seua privilegiada situació.
Respecte la segona característica és comprensible també, que el conservador siga reticent a qualsevol impost que recaiga a sobra d´ell, degut a la seua falta de preocupació per la situació de qualsevol que no siga ell mateix.
A les societats, existeix una escala de progrés social en la qual els individus, en determinats moments de les seues vides i mitjançant el seu esforç i treball personal, poden anar arribant als successius esglaons i així poder progresar.
El problema dels conservadors es que no entenen o no volen entendre que, a diferència d´ells, no tot el món ha tingut la sort de nàixer a dins d´aquesta escala de progrés social. No entenen que no tot el món ha tingut la sort de nàixer posseïdora de les circumstàncies, els recursos, l´entorn, les possibilitats i les facilitats necessàries per poder ubicar-se a dins d´aquesta escala i poder anar progresant.
Els conservadors no entenen que en els seus països milions de famílies depenen de l´estat per poder situar-se al primer esglaó de l´escala de progrés social, no entenen que milions de persones depenen de l´estat per obtindre, sense anar més lluny, una vivenda, poder rebre una educació digna, una sanitat competent, una seguretat de garanties. Els conservadors no entenen que milions de famílies necessiten de l´acció de l´estat per poder subsistir, d´ahí la seua admiració i obsessió per la minimització de l´estat, el neolliberalisme de mercat extrem i la desrregulació a tot nivell, els quals ens han dut en aquests dies de 2008 a la pitjor crisi econòmica mundial des del crac de 1929.

H. F. C.