The Wolfs

El Llop de Wall Street (2013)

Dues maneres de solucionar una crisi econòmica:

• Política monetària: Tipus d'interès, operacions de mercat obert, coeficient de caixa, a més d'altres polítiques no convencionals. 
• Política fiscal: Inversió de l'estat.

La primera manera se centra només en els diners i confia plenament en l'ús que faran dels mateixos els inversors. Idea recolzada pels economistes d'aigua dolça (entre ells els grans Chicago Boys) que creuen en la perfecció del mercat i en la no existència de bombolles econòmiques. 
Malauradament, la vida real contradiu aquesta creença i les bombolles existeixen de debò, sobretot perquè el mercat no és perfecte sinó irracional, ple de cobdícia, contradiccions i sense sentits.

La segona manera, en canvi, inverteix en alguna cosa tangible, produeix una millora palpable, física, real. Estableix un model productiu concret a partir del qual es pot començar a fonamentar un nou període de prosperitat més consistent i sòlid.

Si bé, com que els mercats prefereixen l'altre camí de sortida de la crisi, ja que amb ell guanyen molts més diners (amb l'especulació i l'engany), quan un estat intenta la via fiscal els mercats juguen amb les seves primes de risc fins deixar-los en un carreró sense sortida, a punt per fer-los claudicar a les seues miserables i repugnants condicions.

Els wolfs dels mercats estan entre nosaltres des dels anys 80.

Simplement cal fer una ullada a la genial pel·lícula de Scorsese (El llop de Wall Street - 2013) per adonar-se entre les mans de quin tipus de gent ens van ficar Thatcher i Reagan amb les seues polítiques de terrorisme econòmic.

Alguna cosa es pot començar a entendre veient la conversa (vídeo adjunt) on el mestre (McConaughey) li explica a l'aprenent (DiCaprio) que el seu nou treball consisteix en evitar com sigui que l'inversor corrent utilitze els diners acabats de guanyar a la borsa en la creació d'alguna cosa física, útil i productiva (fuck the Clients!). L'objectiu ha de ser mantenir la plebs constantment enganxada a la ruleta.
Sota la premissa de "o ser el primer, o ser el més llest, o enganyar" (Margin Call - 2011), la funció del mercat descontrolat és guanyar diners sigui com sigui, mantenint els ignorants apostant indefinidament en el seu joc macabre mentre els wolfs s'omplen les butxaques sense crear absolutament res, sense aportar res de res a la societat, estenent la bombolla el màxim possible fins que esclati i els guanys individualitzats es converteixin en pèrdues socialitzades. Ells ho perden, nosaltres ho paguem.

A hores d'ara tot això deixa ben a les clares com funciona una economia al seu lliure albir, sense cap regulació ni control.

H.F.C.

L'audàcia de l'esperança, una vegada més

La idea que Obama no pogués ser reelegit resultava inversemblant, si més no, fins que es va produir el primer cara a cara amb Romney. En aquest moment va començar un dur mes fins al dia de les eleccions en què els nervis es notaven a flor de pell. 
Arribat el dia, finalment el resultat ens ha tret de dubtes. Obama i les seves polítiques han estat ratificades. 

Fent un anàlisi del camí recorregut des d'aquell 20 de gener de 2009 en la seua presa de possessió fins al dia de la seua reelecció el dimarts passat, és just adonar-se que les enormes expectatives generades després de la seua victòria del 2008 han provat ser un ferotge bumerang en contra al llarg d'aquests primers quatre anys. 

En la majoria d'ocasions, cada un dels èxits aconseguits s'ha vist enfosquit per alguna expectativa incomplerta. Però si bé és cert que determinades promeses no han estat portades a bon port, el resultat net és més que positiu. 
La major reforma financera des del new deal en els anys 30 que infligeix ​​un sever correctiu sobre el sistema financer i els seus excessos, el gran pla d'estímul econòmic que ha evitat la depressió i que ha servit de base per a la cada vegada més sòlida recuperació dels Estats Units, la reforma sanitària sense precedents que permet un nivell d'universalitat del sistema de salut americà mai abans vist salvant a més de 40 milions de persones de la més completa incertesa mèdica, la fi de la guerra a l'Iraq i l'aposta total pel multilateralisme en les relacions internacionals primant la via diplomàtica davant qualsevol conflicte, són pretextos més que suficients per merèixer absolutament una legislatura més.

Però si la principal tasca d'un polític és resoldre els problemes d'un país, ho és tant o més ser capaç d'inspirar a resoldre'ls. I ací és on rau una de les fortaleses d'Obama. 
L'audàcia de l'esperança. Un concepte que a aquest costat de l'Atlàntic, amb majoria de immunds i simples polítics, molt pocs poden entendre però el qual resulta imprescindible per a comprendre l'era Obama.

Quan a Europa patim polítics d'un caire merament administratiu i funcionarial els quals es dediquen a complir ordres del politburó de torn, als Estats Units preval una classe de polític que executa les mesures necessàries però que a la vegada infon la passió, el sentiment i el romanticisme imprescindibles per donar sentit al que s'està fent. 

Una classe de polític que amb les seves paraules envolta les seves decisions d'un aura de justícia i raó, d'honradesa i equitat, la qual fa inevitable deixar-se portar i sentir-se inspirat per a ser capaç de qualsevol cosa. 
L'essència d'Obama és aquesta inspiració i aquesta, la base de l'audàcia de l'esperança. 
L'audàcia de creure, malgrat totes les proves en contra, que es pot fer qualsevol cosa, que es pot sortir de qualsevol situació per punyent que siga, que malgrat tots els revessos que es puguen patir es pot seguir controlant el destí de cadascun i per tant seguir sent responsable d'ell, que, en definitiva, podem refer-nos a nosaltres mateixos constantment per complir els nostres majors somnis.

Això és el que desprèn i transmet Obama en cadascun dels seus actes i decisions, en cadascuna de les seves paraules i idees. Obama personifica en si mateix la màxima segons la qual, no importa qui eres o d'on véns, com eres o a qui estimes. Tant se val si eres negre o blanc o hispà o asiàtic o natiu americà, si eres jove o vell o ric o pobre, capacitat, discapacitat, gai o heterosexual. Si eres capaç de treballar dur podràs aconseguir els teus somnis. 
Això és el que el va portar a la presidència al 2008 i ara li ha proporcionat un segon mandat.

Felicitats Senyor President.

H.F.C.

No s'adonen?

Evolució taxa d'atur

La publicació el divendres de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al tercer trimestre de l'any, dóna uns resultats dramàtics i dignes d'un estat fallit en tota regla. 5.778.100 persones en atur, un 25,02% de la població activa. 
Entre els molts aspectes a analitzar de la recent EPA, cal centrar-se en l'atur de llarga durada. L'enquesta constata un cop més la consolidació d'aquest, reflectint que el nombre de persones que va perdre la feina fa més d'un any va augmentar entre juliol i setembre en 83.300 persones situant aquest col · lectiu en més de 2,5 milions de persones. 

Cal dir que l'atur de llarga durada, com molt bé afirmava Joaquín Estefanía en un recent article, compromet la capacitat d'ocupabilitat de l'afectat, ja que la seva qualificació es va veient depreciada i perquè la seva exclusió del mercat de treball cada vegada més extensa pot induir a qualsevol empresari a sospitar negativament d'aquesta persona. 

El fet que la desocupació a llarg termini es consolidi fa que el coeficient d'atur estructural d'un país augmente, complint-se així el fenomen conegut entre els economistes com histèresi, segons el qual l'acumulació de la taxa d'atur d'un període determinat es converteix en l'atur habitual del període següent. 

Tot això té com a conseqüència macroeconòmica que, un cop recuperada la senda de creixement, l'economia presente una taxa d'atur estructural mínima sempre superior a la del cicle alcista precedent. 

I això, cal remarcar-ho, compromet de manera fonamental el potencial a llarg termini de l'economia. 

Els treballadors que han estat desocupats durant llargs períodes de temps passen a considerar-se no aptes per al món laboral, la qual cosa provoca una reducció de la força de treball efectiva d'una economia, danyant-se per tant la seva capacitat productiva [sic Paul Krugman 2012]. 

El culpable el trobem en aquesta austeritat acèrrima i sense sentit que condemna a centenars de milers de persones a l'atur crònic, que provoca el tancament de milers d'empreses per la caiguda del consum i que fa posposar decisions d'inversió a altres tantes empreses que en una conjuntura diferent si prendrien, fent que els factors productius resultants un cop finalitzada la crisi no siguin suficients per poder recuperar el perdut durant tots aquests anys, lisiant el creixement potencial de l'economia de per vida. 

No pensem que les persones que pateixen l'atur de llarg termini és que són gent tonta i vaga o que les empreses no troben als treballadors adequats per als llocs que ofereixen. El problema és que directament les empreses no ofereixen aquests llocs de treball a causa de la depressió que està generant la política d'austeritat, on qualsevol expectativa decent és abatuda a tir de retallada i mentre, els treballadors en atur cada vegada estan més temps. 

Urgeix un Pla Marshall intra-europeu, de nord a sud i a curt termini, que serveixca d'espurna per tornar a engegar el motor calat abans que aquest es converteixca en un motor obsolet definitivament. 

Com a prova d'europeisme seria revelador. 

H.F.C.

Àrea monetària òptima

Més clar aigua

Als treballs sobre les dinàmiques monetàries i les àrees monetàries òptimes de l'economista canadenc Robert Mundell, els quals li van valer el Premi Nobel d'economia en 1.999, podem trobar diverses de les respostes al per què del desastre de l'euro. 

Segons els models desenvolupats per Mundell, per a que una unió monetària funcione han de complir-se quatre criteris:

• Que existisca una elevada mobilitat laboral recolzada per la falta de barreres físiques i culturals. 
• Que hi haja una diversificació de la producció dins de l'àrea.
• Que s'accepte el lliure moviment de capitals, amb flexibilitat de preus i salaris.
• Que hi haja un mecanisme generós de transferències del pressupost de la Unió als països o regions que pateixen xocs asimètrics que només els afecten a ells i no als altres.

A tenor dels esdeveniments, és evident que aquests criteris no es compleixen íntegrament a la vigent àrea euro (AE). Concretament, tant el primer criteri com el quart s'estan revelant com a grans obstacles en l'actual context de crisi.  

Respecte al primer criteri, és obvi que la mobilitat laboral dins de l'àrea euro no troba barreres físiques, malgrat els dubtes populistes i electoralistes sobre l'espai Schengen expressats en els últims temps per certs polítics que afortunadament ja no estan al poder, el mateix permet l'absoluta mobilitat dels treballadors entre els països membres sense cap tipus de filtre.

En aquest aspecte són les barreres culturals les que destaquen en aquest moment. 

Estem observant com les diferències en idioma entre els diferents països membres de l'euro fan de gran barrera cultural per a una mobilitat laboral necessària des de les zones del sud més perjudicades per la crisi cap a les zones del nord menys afectades.

Per descomptat que existeix emigració, especialment entre els recents llicenciats universitaris millor preparats per a aquests canvis, però queda patent que aquests moviments no arriben en absolut al nivell mínim normal de qualsevol àrea monetària òptima.

Al sud d'Estats Units, els treballadors de l'estat de Florida afectats per l'esclat de la gran bombolla immobiliària estil Espanya, poden traslladar-se perfectament a milers de quilòmetres al nord, a l'industrial estat d'Ohio, sense trobar ni un sol problema idiomàtic.
Açò permet per exemple que l'atur a l'estat de Florida, malgrat el shock immobiliari, no siga estratosfèric, produint-se un equilibri òptim entre les diferents zones que componen els Estats Units.

Pel que fa al quart criteri, malgrat que els fons de cohesió europeus han fet molt per reduir les asimetries entre els diferents països de l'AE, quant a infraestructures i serveis es refereix, l'absència d'un tresor federal europeu únic amb competències generals sobre tots els estats membres ha produït en aquests moments de crisi grans desequilibris fiscals. L'existència de disset tresors diferents per a una mateixa moneda en comú fomenta grans tensions econòmiques i fa recaure, de manera individual, sobre cadascun d'aquests tresors la responsabilitat de corregir els desajustaments fiscals que es produeixen. On a l'assemblea legislativa de Florida no han de preocupar-se per reunir els fons amb els quals sufragar l'atenció social i sanitària, ja que són sufragats pel tresor federal d'Estats Units, a Espanya el tresor nacional es troba sol. A l'AE les generoses transferències per eliminar les asimetries entre els diferents països brillen per la seva absència. 

Als membres que sofreixen severes crisis fiscals (Espanya, Irlanda, Grècia, Portugal...) no els queda altra que respondre retallant desesperadament i salvatgement la despesa, la qual cosa augmenta la desocupació i l'estancament a nivells de la Gran Depressió. Els fons de cohesió inicials salten per l'aire i les asimetries es disparen.

Amb aquesta crisi arribem a la disjuntiva de decidir si volem més o menys Europa.  

El primer és, segons els postulats de Mundell, l'única solució que ens queda. El segon és l'abisme.

H.F.C.

Curiositats sobre la pujada d´impostos

Una de les primeres accions del nou executiu presidit per Mariano Rajoy ha sigut l'aprovació per la via urgent d'un paquet de dures mesures dirigides a la reducció del dèficit públic. Segons estima el Banc d'Espanya el mateix es va situar l'any 2011 en el 8,1% quan l'objectiu oficial era del 6%. 

Per al present any aquest objectiu és del 4,4%, per la qual cosa el repte es presenta fart complicat per no dir quasi inassumible, d'ací la duresa de les mesures adoptades. 

Deixant una escletxa per a l'esperança, cal dir que els objectius oficials de dèficit fixats tant per a 2011, com per a 2012 i 2013 van ser establerts  descomptant unes perspectives de creixement positiu de l'economia del 0,7% 1,1% i 1,8% respectivament. Aquestes perspectives han canviat radicalment estimant-se una abrupta recessió tant per al present com per al pròxim any.  

I és a açò al que s'aferra Rajoy per molt que jure i perjure que Espanya complirà amb l'objectiu del 4,4% per a enguany. Espera amb ànsia que les noves perspectives de recessió forcen a les autoritats europees a atenuar els objectius de dèficit, cosa que a mesura que passen les setmanes sembla bastant probable.

Tornant a les dures mesures aprovades pel govern, destaca entre elles la pujada temporal d'impostos(directes) establida. Caldria reparar en dues idees interessants. 

La primera d'elles és la Corba de Laffer (imatge).  

A "grosso modo" la mateixa estableix l'existència d'un punt a partir del qual les pujades d'impostos no generen més recaptació sinó més aviat el contrari, ja que deprimeixen l'activitat econòmica. 

L'augment d'impostos disminueix la renda disponible i amb açò el consum, el què fa que la producció decaiga. 

Encara que en certa manera és encertada, aquesta idea presenta algunes inconsistències. En el tram més elevat de l'impost sobre la renda, l'efecte negatiu d'una pujada és de dubtosa probabilitat, atès que a aquests nivells la major part dels guanys provenen d'altres fonts, com per exemple les SICAV i altres rendes del capital que tributen per altres vies.

La segona idea a destacar és la Progressivitat en fred de l'impost sobre la renda. 

L'IRPF s'aplica per trams de renda. Després de les pujades aprovades, els primers 17.707,2 euros tributen al 24,74%, des dels 17.707,3 fins als 33.007,2 euros tributen al 30%, des dels 33.007,3 fins als 53.407,2 al 40%, des dels 53.407,3 fins als 120.000,2 al 47%, des dels 120.000,3 fins als 175.000,2 al 49%, des dels 175.000,3 fins als 300.000,2 al 51% i finalment, i com a tram més elevat, a partir dels 300.000,3 euros es tributa al 52%. 

El problema ve de l'absència de la deflactació de les tarifes. És a dir, la fixació dels límits de cada tram es va establir en el 2008 i des d'aquell any els preus s'han incrementat, és a dir, s'ha produït inflació, amb el que 17.707,20 euros de 2008, avui no valen el mateix, valen menys. 

En termes de poder adquisitiu 17.707,20 euros d'aquell temps avui equivaldrien a 19.202,05 euros. Per tant, per a començar a tributar al 30% avui, hauria d'establir-se a partir 19.202,05 euros i no, com erròneament ocórrirà, a partir de 17.707,20 euros. 

Aquesta és la Progressivitat en fred i aquesta és la injusta pèrdua de poder adquisitiu que provoca la no deflactació de la tarifa de l'impost sobre la renda.

H.F.C.

The Ceiling II

L'acord entre demòcrates i republicans per a elevar el sostre de deute d'Estats Units i poder evitar així la suspensió de pagaments pendent depenia d'una promesa: reducció del dèficit públic en els successius mesos i anys.

El dèficit públic es produeix quan la despesa pública és superior als ingressos públics.

Un dèficit públic sostingut en el temps provoca un augment del deute públic. En augmentar aquest deute públic augmenten els interessos que cal pagar per ell, per la qual cosa s'engrosseix encara més el dèficit públic i així i així fins a entrar en un cercle viciós de deute i dèficit imparable.

Per a atallar-ho, per tant, cal reduir el dèficit i per a açò tenim tres opcions: o reduir la despesa pública, o augmentar els ingressos públics, o una mica de les dues coses. I ací el conat del conflicte.

El que proposava Obama així com els demòcrates moderats i els republicans moderats era més aviat la tercera opció, una mica de les dues coses. Reduir tota la despesa pública innecessària(reducció de la immensa despesa militar conseqüència de dues guerres en marxa a l'Iraq i Afganistan iniciades pel republicà Bush, retallades en els programes estatals i federals més ineficients, així com ajustos precisos en els programes de sanitat pública Medicaid i Medicare) i al mateix temps augmentar els ingressos públics(eliminació de totes aquelles retallades d'impostos per aquells que ingressen més de 200.000 dòlars a l'any aprovats pel republicà Bush, així com imposició d'impostos temporals a les empreses petrolieres i a les grans corporacions).

El Tea Party per la seua banda, únicament se centrava en el vessant de la despesa pública. Proposava una important reducció de la mateixa(retallada dràstica dels programes Medicaid i Medicare, així com retall general en la majoria de programes estatals i federals, seguretat social, educació, habitatge, etc, etc, exceptuant la despesa militar). Per tant sense tocar gens els ingressos públics, és a dir, sense eliminacions d'exempcions d'impostos als rics ni establiment d'impostos temporals a les petroleres i a les grans corporacions. Cridaner no?.

A partir d'ací jutgen vostès mateixos.

Les raons del Tea Party per a enverinar-se en tan irracional postura són d'un costat polítiques; si no hi ha acord, pitjor tot, i quant pitjor tot, pitjor per al que governa, és a dir Obama, i millor per a ells, el poder els estarà més a prop. Però d'altra banda raons ideològiques.

El Tea Party, per ideologia, no creu en l'estat. En una interpretació excessivament exagerada i inflexible dels principis constitucionals del país, considera a l'estat un opressor de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, drets proclamats en la declaració d'independència americana.

La seua idea d'igualtat s'entén com la igualtat davant Déu el qual dota a tot home de certs drets inalienables, i com la igualtat d'oportunitats per a que tot home puga aconseguir, sota la llibertat individual, les posicions concordes amb els seus talents, el seu treball i que els seus valors li porten a buscar. 

D'altra banda, entenen que la idea d'igualtat defensada per l'estat difereix de manera òbvia amb la seua pròpia. Segons ells l'estat representa una igualtat de resultats que mitjançant mesures estatals pretén imposar parts equitatives per a tots reduint la llibertat de cadascun. Preguntant-se qui és l'estat per a imposar aquesta equitat, dubten de la seua capacitat d'imparcialitat a l'hora de dictar què són parts equitatives, i de la seua capacitat d'imparcialitat a l'hora de llevar als que tenen més per a donar als que tenen menys. Tenen por de que este poder per a imposar siga el prefaci d'un estat del terror del tipus soviètic, xinès, o cubà.

Personalment he de dir que compartisc la idea d'igualtat del Tea Party. Crec en la igualtat davant Déu, en la igualtat d'oportunitats i en la llibertat individual per a que cada persona prenga les seues pròpies decisions i siga justament recompensat per elles. Preferisc que siga el treball dur baix total llibertat qui assigne el que li correspon a cadascun, abans que un "tot" omnipresent anomenat estat.

Però, al mateix temps crec que, sota unes condicions tan apressants com les que vivim avui on les retallades de la despesa pública es duen a terme sobre uns serveis que la gent millor posicionada no utilitza, el fer a aquests contribuir amb una mica més, encara que només siga fins que tot aquest garbull se solucione, no és instaurar el comunisme a Amèrica. El pragmatisme i el sentit comú d'Obama no dona lloc a dubte.
Qui no ho entenga viu en el surrealisme. 


P.D. En el vídeo adjunt Obama apel·lava al sentit comú dels congressistes i senadors per a aconseguir un acord sobre el sostre de deute com més prompte millor.

H. F. C.

The Ceiling I

Evolució del sostre de deute des de 1917 fins a l´actualitat

Després de l'acord entre demòcrates i republicans fa dues setmanes sobre l'elevació del sostre de deute del govern, cal reparar en certs detalls per a posar-nos en situació.

Dues parts, d'una banda el partit demòcrata i per l´altra el partit republicà.
A grans trets cal destacar que el sistema polític nord-americà és un sistema de contrapesos dissenyat per a evitar la concentració de poder, amb el que el legislatiu contrapesa l´executiu existint eleccions al primer a la meitat del mandat del segon. És a dir, dos anys després de les eleccions presidencials se celebren eleccions legislatives tant en el senat com en la càmera de representants.
Es pot donar el cas en què el poder executiu estiga en mans demòcrates i el poder legislatiu en mans republicanes o viceversa.
La situació actual és una miqueta més complexa. Els demòcrates ostenten el poder executiu i estan en mans d'una part del legislatiu, el senat. Així mateix els republicans estan en mans de l'altra part del legislatiu, la càmera de representants. 

Als Estats Units el deute del govern federal, el que incumbeix als 50 estats de la nació en el seu conjunt, està limitat per llei. La modificació d'aquesta ha de ser aprovada tant per la càmera de representants com pel senat, per a posteriorment ser signada pel president, d'ací lo rocambolesc de tota aquesta situació. 
Si en un moment donat aquest límit se sobrepassa el govern federal entra en suspensió de pagaments. Açò significa que tots els pagaments a realitzar per part de l'administració federal són paralitzats, sous de funcionaris, transferències de la seguretat social, subvencions…en definitiva tot l'estament públic amb determinades excepcions referents a l'exèrcit i les forces policials.
Òbviament existeixen mecanismes per a establir una pròrroga si arribat el moment no ha pogut acordar-se l'elevació del sostre de deute. En el cas actual aquest moment va arribar al maig i la pròrroga expirava el passat 2 d'agost.
S'ha de saber que la negociació i la posterior elevació del sostre de deute del govern nord-americà ha significat un pur tràmit administratiu durant els últims 50 anys, tant en administracions demòcrates com en republicanes (per posar un exemple, Reagan ho va fer 18 vegades sota el seu mandat) no havent-hi mai cap tipus de problema, fins ara.

Durant els últims 50 anys cada negociació sobre l'elevació del sostre de deute ha estat guiada per la moderació, la responsabilitat i el sentit d'estat d'ambdues parts implicades. Aquesta vegada dits atributs han brillat per la seua absència sobretot en una de les parts, el partit republicà.
Aquest, desvalgut de la seua sensatesa característica i dominat per un corrent de irracionalisme anomenat “Tea Party” ha fet oïdes sordes davant les propostes dels seus oponents demòcrates i no ha cedit gens en les seues surrealistes reivindicacions, demostrant una vegada més una absurda predilecció per l'abisme financer.

Dels motius de les surrealistes reivindicacions de el “Tea Party” donaré compte en el següent post.

H. F. C.