L'acord entre demòcrates i republicans per a elevar el sostre de deute d'Estats Units i poder evitar així la suspensió de pagaments pendent depenia d'una promesa: reducció del dèficit públic en els successius mesos i anys.
El dèficit públic es produeix quan la despesa pública és superior als ingressos públics.
Un dèficit públic sostingut en el temps provoca un augment del deute públic. En augmentar aquest deute públic augmenten els interessos que cal pagar per ell, per la qual cosa s'engrosseix encara més el dèficit públic i així i així fins a entrar en un cercle viciós de deute i dèficit imparable.
Per a atallar-ho, per tant, cal reduir el dèficit i per a açò tenim tres opcions: o reduir la despesa pública, o augmentar els ingressos públics, o una mica de les dues coses. I ací el conat del conflicte.
El que proposava Obama així com els demòcrates moderats i els republicans moderats era més aviat la tercera opció, una mica de les dues coses. Reduir tota la despesa pública innecessària(reducció de la immensa despesa militar conseqüència de dues guerres en marxa a l'Iraq i Afganistan iniciades pel republicà Bush, retallades en els programes estatals i federals més ineficients, així com ajustos precisos en els programes de sanitat pública Medicaid i Medicare) i al mateix temps augmentar els ingressos públics(eliminació de totes aquelles retallades d'impostos per aquells que ingressen més de 200.000 dòlars a l'any aprovats pel republicà Bush, així com imposició d'impostos temporals a les empreses petrolieres i a les grans corporacions).
El Tea Party per la seua banda, únicament se centrava en el vessant de la despesa pública. Proposava una important reducció de la mateixa(retallada dràstica dels programes Medicaid i Medicare, així com retall general en la majoria de programes estatals i federals, seguretat social, educació, habitatge, etc, etc, exceptuant la despesa militar). Per tant sense tocar gens els ingressos públics, és a dir, sense eliminacions d'exempcions d'impostos als rics ni establiment d'impostos temporals a les petroleres i a les grans corporacions. Cridaner no?.
A partir d'ací jutgen vostès mateixos.
Les raons del Tea Party per a enverinar-se en tan irracional postura són d'un costat polítiques; si no hi ha acord, pitjor tot, i quant pitjor tot, pitjor per al que governa, és a dir Obama, i millor per a ells, el poder els estarà més a prop. Però d'altra banda raons ideològiques.
El Tea Party, per ideologia, no creu en l'estat. En una interpretació excessivament exagerada i inflexible dels principis constitucionals del país, considera a l'estat un opressor de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, drets proclamats en la declaració d'independència americana.
La seua idea d'igualtat s'entén com la igualtat davant Déu el qual dota a tot home de certs drets inalienables, i com la igualtat d'oportunitats per a que tot home puga aconseguir, sota la llibertat individual, les posicions concordes amb els seus talents, el seu treball i que els seus valors li porten a buscar.
D'altra banda, entenen que la idea d'igualtat defensada per l'estat difereix de manera òbvia amb la seua pròpia. Segons ells l'estat representa una igualtat de resultats que mitjançant mesures estatals pretén imposar parts equitatives per a tots reduint la llibertat de cadascun. Preguntant-se qui és l'estat per a imposar aquesta equitat, dubten de la seua capacitat d'imparcialitat a l'hora de dictar què són parts equitatives, i de la seua capacitat d'imparcialitat a l'hora de llevar als que tenen més per a donar als que tenen menys. Tenen por de que este poder per a imposar siga el prefaci d'un estat del terror del tipus soviètic, xinès, o cubà.
Personalment he de dir que compartisc la idea d'igualtat del Tea Party. Crec en la igualtat davant Déu, en la igualtat d'oportunitats i en la llibertat individual per a que cada persona prenga les seues pròpies decisions i siga justament recompensat per elles. Preferisc que siga el treball dur baix total llibertat qui assigne el que li correspon a cadascun, abans que un "tot" omnipresent anomenat estat.
Però, al mateix temps crec que, sota unes condicions tan apressants com les que vivim avui on les retallades de la despesa pública es duen a terme sobre uns serveis que la gent millor posicionada no utilitza, el fer a aquests contribuir amb una mica més, encara que només siga fins que tot aquest garbull se solucione, no és instaurar el comunisme a Amèrica. El pragmatisme i el sentit comú d'Obama no dona lloc a dubte.Qui no ho entenga viu en el surrealisme.
P.D. En el vídeo adjunt Obama apel·lava al sentit comú dels congressistes i senadors per a aconseguir un acord sobre el sostre de deute com més prompte millor.
H. F. C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada