 |
| Gran vinyeta de El Roto |
Més enllà del que finalment succeïsca amb Grècia, la crisi de deute sobirà europea aflora una apressant necessitat de reforma del sistema monetari comú.
Aquesta reforma haurà d'estar basada en la mateixa màxima que va guiar l'empresa comunitària en els anys noranta, a saber, “els processos d'integració econòmica i monetària porten amb si millores en el benestar de les societats”.
Per tant l'objectiu a complir serà, més Europa.
El projecte de construcció europea requereix d'una volta de rosca més, és el moment d'avançar en una unió més profunda si volem acabar amb la tirania exercida pels mercats sobre els estats de la zona euro.
Per a açò, es deurà establir un tresor únic europeu, que el mateix servisca de sustente fix i estable per al Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) i a més i encara més important, que servisca per a l'emissió de eurobons que aglutinen un risc país únic i comú per a tots els membres de l´Eurogrup, els quals veurien reduït el cost dels seus deutes a causa del florir d'un mercat més ampli, líquid i diversificat. Es requerirà d'una reforma del Banc Central Europeu on a l'objectiu del control de la inflació en l'àrea euro, se li afegeixi en igualtat de condicions, l´objectiu del control de la desocupació, equiparant-se per fi, al banc central americà,
Sens dubte, tot açò implicarà una cessió de sobirania econòmica per part dels estats membres en forma de reducció de l'autonomia pressupostària en favor del tot comunitari. Aquesta cessió serà el preu a pagar per la pertinença a una moneda comuna que, d'una vegada per sempre, serà garant d'estabilitat financera i prosperitat econòmica.
No implicarà, d'altra banda, una cessió de sobirania política per part dels estats. Aquesta, romandrà en mans dels seus ciutadans en ser aquests els que triaran als rectors de les institucions comunitàries reformades i reforçades.
Simple i planament un supraestat de les autonomies.
Les autoritats alemanyes mostren serioses reticències a l'anteriorment plantejat, afirmant que no és just que el seu deute s'equipare al de països que en el seu moment van pecar d'irresponsabilitat fiscal. Açò evidencia una acusada falta d'altura de mires, a part d'un error analític important, ja que obvia el fet que el que va permetre que països com Grècia visqueren del crèdit durant tants anys descurant els seus comptes públics, van ser els préstecs que tan alegrement lis van concedir els bancs alemanys.
I ací la cruïlla, decisions importants no aptes per a polítics, sinó per a estadistes.
H. F. C.
