Senyores i senyors, assistim a la caiguda d´un nou mur, al colapse d´un sistema i a l´esgotament d´una creença errònia infundada a les formes econòmiques d´actuació dels últims 30 anys. Aquesta creença no és altra que la lliberalització absoluta de l´economia.
L´actual crisi ha evidenciat d´una manera incontestable que gestionant un canal econòmic sobre la base exclusiva de les forces del mercat, aquest corre el risc de quedar sotmès als designis i interessos dels agents que operen al mateix. La qual cosa, i sabent que aquestos interessos poden arribar a ser il.legítims i no acords amb una equitat econòmica moral i justa, pot contribuir al vici del canal i al seu més que probable esfonsament, on a l´actualitat, degut a la globalització econòmica, aquest esfonsament pot arribar a infectar a tot canal econòmic existent al sistema.
Aquest procés ens aporta la resposta al perquè de la crisi que patim.
La total inexistència de regulació i control al sector inmobiliari i al sector financer global, junt als interessos individuals revelats com injustos, cobejosos i totalment amorals dels agents que operaven en aquestos sectors, avalen de manera sublim la màxima segons la qual no hi ha mà invisible que faça convergir l´interés general amb l´interès individual, com molt sàviament va afirmar John Maynard Keynes.
En aquestes circumstàncies, la brutalitat dels fets exigeix accions, accions amb una única direcció, l´execució de canvis i reformes al nostre sistema de mercat hui malfet, fent èmfasi als dos orígens de la crisi, el sector financer i el sector inmobiliari.
Les necessàries reformes del sector financer dependran de les decisions preses pel G-20 a la seua reunió de Londres.
Centrant-nos en aquest cas en el sector inmobiliari, concretament al cas espanyol, la total desregulació de la que ha sigut objecte al llarg d´aquestos últims anys, ha provocat com a conseqüència directa i màxima, l´especulació.
No fa molt, amb la bonança econòmica com a teló de fons, a les preguntes de perquè el preu de la vivenda no deixava d´augmentar, des dels sectors implicats i per tant, interessats, s´indicava com a resposta la clàsica llei de l´oferta i la demanda i el seu punt d´equilibri marshalià. Aquest raonament, en termes simples correcte, en termes analítics resultava més que deficient.
Encegats pel miracle econòmic espanyol, s´obviava per complet la composició real d´aquesta demanda inmobiliaria. El fet de que en España es construïren més vivendes que a Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia juntes, no donà per al.ludit a ningú. Tenint en compte que España no superava ni supera en població a cap dels nomenats països, és evident que algo no funcionava bé.
Les necessitats d´accés a una vivenda per part d´un gran percentatge de la població, en especial els joves, eren apressants, però per paradoxal que semble, aquestes necessitats d´accés a una vivenda tenien una incidència mínima a la composició total de la demanda inmobiliaria pel simple fet de que les condicions per aquest accés eren molt més que dures, endeutar-se a no menys de quaranta anys, a unes taxes d´interès pels núvols. Ací tenim la prova de que, encara que el nombre de necessitats d´una vivenda fora ampli, la gran majoria d´aquestos no gosara ni demandarla.
Per tant, l´engruixada demanda existent no era en la seua totalitat, ni en la seua major part resultat d´una necessitat d´accés a la vivenda per part dels individus en general, sino resultat en major mesura d´una especulació on les ànsies de riquesa de molts no feien més que engrossir, amb cada operació, el preu de tot tipus de vivenda, alimentant-se així, una bambolla que hui ens ha esclatat a tots.
Arribats a aquest punt, amb totes les causes descobertes però no resoltes, es deuria començar a plantejar d´una manera formal la socialització de les decisions d´inversió al sector inmobiliari. Com Keynes argumentava, una socialització estesa a tots els àmbits econòmics era la ferramenta més eficaç per a contrarrestar l´arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos inherent al sistema d´economia de mercat primigeni.
El que es plantejaria per tant, seria un sector inmobiliari, d´una manera parcial o total, temporal o permanent, de responsabilitat estatal que responguera a una demanda estrictament real de necessitat d´accés a una vivenda, construint-se disciplinadament el necessari, evitant-se així innecessaris excessos d´oferta que, en èpoques de crisi com l´actual, a part de deixar vivendes sense vendre, provoquen ajustaments bruscs al mercat laboral d´aquest sector.
Per tant, plantejar la conversió del sector inmobiliari en un pilar més del sistema de benestar espanyol en equivalència als ja existents, sanitat, educació, pensions i el més recent, dependència.
En línies generals, el que es pretén és advocar per un funcionament mixte del sistema d'economia de mercat, perquè la greu crisi que vivim ens serveix com a prova irrefutable de que no són altres, sino les mateixes forces del mercat sense control algun les que distorsionen l'economia en tots els seus aspectes.
Com molt bé afirma l´economista Jeffrey Sachs al seu llibre “El fi de la probresa” i com l'evidència empírica no deixa de corroborar, la competitivitat i la lluita no són sino una cara de la vida econòmica. La confiança, la cooperació i l´acció col.lectiva per a garantir bens d´utilitat pública constitueixen la seua altra cara.
Al cas espanyol, en termes de llarg termini, aquesta socialització del sector inmobiliari contribuiria, junt amb altres reformes necessàries és clar, a reorientar l´estructura econòmica del país cap a sectors molt més productius i eficients, fomentant que el sector privat opte per altres mercats, canviant de manera substancial la composició del nostre PIB i per tant garantint una major solvència de l´economia espanyola davant possibles futures crisis econòmiques.
I ací tenim la resposta a la questió de perquè, davant la crisi econòmica, Espanya acusa una major taxa d´atur que la resta de països del seu entorn.
En efecte, els últims deu anys de l´economia espanyola han sigut els de major prosperitat en tota la seua història, arribant-se a una taxa d´ocupació inaudita de quasi el 70% de la població en edat laboral. El problema és que aquest miracle ha estat fonamentat en el sector inmobiliari. Un sector que no pot servir com a base de l´economia d´un país, degut a la seua poca qualificació i degut a la seua alta necessitat de palanquejament, és a dir d´alt endeutament, la qual cosa implica una alta volatilitat. Volatilitat aquesta, que queda palesa en un context de crisi financera, a la qual, la paràlisi del crèdit col.lapsa de manera total a tot el sector amb les consequències negatives que això comporta (fre de la construcció, tancament d´empreses, atur, etc.). Si açò conforma la base de l´economia d´un país, tens com a resultat la taxa d´atur més alta de tot el seu entorn, com és el cas actual d´Espanya.
A qui demanem responsabilitats? D´una banda, al govern anterior i al partit que el sustentava, per especialitzar erròneament a Espanya en un sector tan poc qualificat com és l´inmobiliari i tan previsiblement insostenible com ha resultat ser, i, després de quatre anys a l´oposició i fins no començada la crisi, no haver sol.licitat en cap moment al govern, les reformes estructurals tan apressantment necessàries per al país.
D´altra banda al govern actual, per desenvolupar una política continuista amb els seus antecessors, i no haver tingut l´ímpetu suficient per a dur a terme les reformes estructurals necessàries.
I finalment a ambdós conjuntament, per no haver preservat als espanyols dels desastres econòmics actuals que s´emporten per davant els seus estalvis, la seua ocupació i la seua prosperitat.
Una vegada fet açò, anem a pel canvi.
H. F. C.
L´actual crisi ha evidenciat d´una manera incontestable que gestionant un canal econòmic sobre la base exclusiva de les forces del mercat, aquest corre el risc de quedar sotmès als designis i interessos dels agents que operen al mateix. La qual cosa, i sabent que aquestos interessos poden arribar a ser il.legítims i no acords amb una equitat econòmica moral i justa, pot contribuir al vici del canal i al seu més que probable esfonsament, on a l´actualitat, degut a la globalització econòmica, aquest esfonsament pot arribar a infectar a tot canal econòmic existent al sistema.
Aquest procés ens aporta la resposta al perquè de la crisi que patim.
La total inexistència de regulació i control al sector inmobiliari i al sector financer global, junt als interessos individuals revelats com injustos, cobejosos i totalment amorals dels agents que operaven en aquestos sectors, avalen de manera sublim la màxima segons la qual no hi ha mà invisible que faça convergir l´interés general amb l´interès individual, com molt sàviament va afirmar John Maynard Keynes.
En aquestes circumstàncies, la brutalitat dels fets exigeix accions, accions amb una única direcció, l´execució de canvis i reformes al nostre sistema de mercat hui malfet, fent èmfasi als dos orígens de la crisi, el sector financer i el sector inmobiliari.
Les necessàries reformes del sector financer dependran de les decisions preses pel G-
Centrant-nos en aquest cas en el sector inmobiliari, concretament al cas espanyol, la total desregulació de la que ha sigut objecte al llarg d´aquestos últims anys, ha provocat com a conseqüència directa i màxima, l´especulació.
No fa molt, amb la bonança econòmica com a teló de fons, a les preguntes de perquè el preu de la vivenda no deixava d´augmentar, des dels sectors implicats i per tant, interessats, s´indicava com a resposta la clàsica llei de l´oferta i la demanda i el seu punt d´equilibri marshalià. Aquest raonament, en termes simples correcte, en termes analítics resultava més que deficient.
Encegats pel miracle econòmic espanyol, s´obviava per complet la composició real d´aquesta demanda inmobiliaria. El fet de que en España es construïren més vivendes que a Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia juntes, no donà per al.ludit a ningú. Tenint en compte que España no superava ni supera en població a cap dels nomenats països, és evident que algo no funcionava bé.
Les necessitats d´accés a una vivenda per part d´un gran percentatge de la població, en especial els joves, eren apressants, però per paradoxal que semble, aquestes necessitats d´accés a una vivenda tenien una incidència mínima a la composició total de la demanda inmobiliaria pel simple fet de que les condicions per aquest accés eren molt més que dures, endeutar-se a no menys de quaranta anys, a unes taxes d´interès pels núvols. Ací tenim la prova de que, encara que el nombre de necessitats d´una vivenda fora ampli, la gran majoria d´aquestos no gosara ni demandarla.
Per tant, l´engruixada demanda existent no era en la seua totalitat, ni en la seua major part resultat d´una necessitat d´accés a la vivenda per part dels individus en general, sino resultat en major mesura d´una especulació on les ànsies de riquesa de molts no feien més que engrossir, amb cada operació, el preu de tot tipus de vivenda, alimentant-se així, una bambolla que hui ens ha esclatat a tots.
Arribats a aquest punt, amb totes les causes descobertes però no resoltes, es deuria començar a plantejar d´una manera formal la socialització de les decisions d´inversió al sector inmobiliari. Com Keynes argumentava, una socialització estesa a tots els àmbits econòmics era la ferramenta més eficaç per a contrarrestar l´arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos inherent al sistema d´economia de mercat primigeni.
El que es plantejaria per tant, seria un sector inmobiliari, d´una manera parcial o total, temporal o permanent, de responsabilitat estatal que responguera a una demanda estrictament real de necessitat d´accés a una vivenda, construint-se disciplinadament el necessari, evitant-se així innecessaris excessos d´oferta que, en èpoques de crisi com l´actual, a part de deixar vivendes sense vendre, provoquen ajustaments bruscs al mercat laboral d´aquest sector.
Per tant, plantejar la conversió del sector inmobiliari en un pilar més del sistema de benestar espanyol en equivalència als ja existents, sanitat, educació, pensions i el més recent, dependència.
En línies generals, el que es pretén és advocar per un funcionament mixte del sistema d'economia de mercat, perquè la greu crisi que vivim ens serveix com a prova irrefutable de que no són altres, sino les mateixes forces del mercat sense control algun les que distorsionen l'economia en tots els seus aspectes.
Com molt bé afirma l´economista Jeffrey Sachs al seu llibre “El fi de la probresa” i com l'evidència empírica no deixa de corroborar, la competitivitat i la lluita no són sino una cara de la vida econòmica. La confiança, la cooperació i l´acció col.lectiva per a garantir bens d´utilitat pública constitueixen la seua altra cara.
Al cas espanyol, en termes de llarg termini, aquesta socialització del sector inmobiliari contribuiria, junt amb altres reformes necessàries és clar, a reorientar l´estructura econòmica del país cap a sectors molt més productius i eficients, fomentant que el sector privat opte per altres mercats, canviant de manera substancial la composició del nostre PIB i per tant garantint una major solvència de l´economia espanyola davant possibles futures crisis econòmiques.
I ací tenim la resposta a la questió de perquè, davant la crisi econòmica, Espanya acusa una major taxa d´atur que la resta de països del seu entorn.
En efecte, els últims deu anys de l´economia espanyola han sigut els de major prosperitat en tota la seua història, arribant-se a una taxa d´ocupació inaudita de quasi el 70% de la població en edat laboral. El problema és que aquest miracle ha estat fonamentat en el sector inmobiliari. Un sector que no pot servir com a base de l´economia d´un país, degut a la seua poca qualificació i degut a la seua alta necessitat de palanquejament, és a dir d´alt endeutament, la qual cosa implica una alta volatilitat. Volatilitat aquesta, que queda palesa en un context de crisi financera, a la qual, la paràlisi del crèdit col.lapsa de manera total a tot el sector amb les consequències negatives que això comporta (fre de la construcció, tancament d´empreses, atur, etc.). Si açò conforma la base de l´economia d´un país, tens com a resultat la taxa d´atur més alta de tot el seu entorn, com és el cas actual d´Espanya.
A qui demanem responsabilitats? D´una banda, al govern anterior i al partit que el sustentava, per especialitzar erròneament a Espanya en un sector tan poc qualificat com és l´inmobiliari i tan previsiblement insostenible com ha resultat ser, i, després de quatre anys a l´oposició i fins no començada la crisi, no haver sol.licitat en cap moment al govern, les reformes estructurals tan apressantment necessàries per al país.
D´altra banda al govern actual, per desenvolupar una política continuista amb els seus antecessors, i no haver tingut l´ímpetu suficient per a dur a terme les reformes estructurals necessàries.
I finalment a ambdós conjuntament, per no haver preservat als espanyols dels desastres econòmics actuals que s´emporten per davant els seus estalvis, la seua ocupació i la seua prosperitat.
Una vegada fet açò, anem a pel canvi.
H. F. C.
