Senyores i senyors, assistim a la caiguda d´un nou mur, al colapse d´un sistema i a l´esgotament d´una creença errònia infundada a les formes econòmiques d´actuació dels últims 30 anys. Aquesta creença no és altra que la lliberalització absoluta de l´economia.
L´actual crisi ha evidenciat d´una manera incontestable que gestionant un canal econòmic sobre la base exclusiva de les forces del mercat, aquest corre el risc de quedar sotmès als designis i interessos dels agents que operen al mateix. La qual cosa, i sabent que aquestos interessos poden arribar a ser il.legítims i no acords amb una equitat econòmica moral i justa, pot contribuir al vici del canal i al seu més que probable esfonsament, on a l´actualitat, degut a la globalització econòmica, aquest esfonsament pot arribar a infectar a tot canal econòmic existent al sistema.
Aquest procés ens aporta la resposta al perquè de la crisi que patim.
La total inexistència de regulació i control al sector inmobiliari i al sector financer global, junt als interessos individuals revelats com injustos, cobejosos i totalment amorals dels agents que operaven en aquestos sectors, avalen de manera sublim la màxima segons la qual no hi ha mà invisible que faça convergir l´interés general amb l´interès individual, com molt sàviament va afirmar John Maynard Keynes.
En aquestes circumstàncies, la brutalitat dels fets exigeix accions, accions amb una única direcció, l´execució de canvis i reformes al nostre sistema de mercat hui malfet, fent èmfasi als dos orígens de la crisi, el sector financer i el sector inmobiliari.
Les necessàries reformes del sector financer dependran de les decisions preses pel G-20 a la seua reunió de Londres.
Centrant-nos en aquest cas en el sector inmobiliari, concretament al cas espanyol, la total desregulació de la que ha sigut objecte al llarg d´aquestos últims anys, ha provocat com a conseqüència directa i màxima, l´especulació.
No fa molt, amb la bonança econòmica com a teló de fons, a les preguntes de perquè el preu de la vivenda no deixava d´augmentar, des dels sectors implicats i per tant, interessats, s´indicava com a resposta la clàsica llei de l´oferta i la demanda i el seu punt d´equilibri marshalià. Aquest raonament, en termes simples correcte, en termes analítics resultava més que deficient.
Encegats pel miracle econòmic espanyol, s´obviava per complet la composició real d´aquesta demanda inmobiliaria. El fet de que en España es construïren més vivendes que a Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia juntes, no donà per al.ludit a ningú. Tenint en compte que España no superava ni supera en població a cap dels nomenats països, és evident que algo no funcionava bé.
Les necessitats d´accés a una vivenda per part d´un gran percentatge de la població, en especial els joves, eren apressants, però per paradoxal que semble, aquestes necessitats d´accés a una vivenda tenien una incidència mínima a la composició total de la demanda inmobiliaria pel simple fet de que les condicions per aquest accés eren molt més que dures, endeutar-se a no menys de quaranta anys, a unes taxes d´interès pels núvols. Ací tenim la prova de que, encara que el nombre de necessitats d´una vivenda fora ampli, la gran majoria d´aquestos no gosara ni demandarla.
Per tant, l´engruixada demanda existent no era en la seua totalitat, ni en la seua major part resultat d´una necessitat d´accés a la vivenda per part dels individus en general, sino resultat en major mesura d´una especulació on les ànsies de riquesa de molts no feien més que engrossir, amb cada operació, el preu de tot tipus de vivenda, alimentant-se així, una bambolla que hui ens ha esclatat a tots.
Arribats a aquest punt, amb totes les causes descobertes però no resoltes, es deuria començar a plantejar d´una manera formal la socialització de les decisions d´inversió al sector inmobiliari. Com Keynes argumentava, una socialització estesa a tots els àmbits econòmics era la ferramenta més eficaç per a contrarrestar l´arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos inherent al sistema d´economia de mercat primigeni.
El que es plantejaria per tant, seria un sector inmobiliari, d´una manera parcial o total, temporal o permanent, de responsabilitat estatal que responguera a una demanda estrictament real de necessitat d´accés a una vivenda, construint-se disciplinadament el necessari, evitant-se així innecessaris excessos d´oferta que, en èpoques de crisi com l´actual, a part de deixar vivendes sense vendre, provoquen ajustaments bruscs al mercat laboral d´aquest sector.
Per tant, plantejar la conversió del sector inmobiliari en un pilar més del sistema de benestar espanyol en equivalència als ja existents, sanitat, educació, pensions i el més recent, dependència.
En línies generals, el que es pretén és advocar per un funcionament mixte del sistema d'economia de mercat, perquè la greu crisi que vivim ens serveix com a prova irrefutable de que no són altres, sino les mateixes forces del mercat sense control algun les que distorsionen l'economia en tots els seus aspectes.
Com molt bé afirma l´economista Jeffrey Sachs al seu llibre “El fi de la probresa” i com l'evidència empírica no deixa de corroborar, la competitivitat i la lluita no són sino una cara de la vida econòmica. La confiança, la cooperació i l´acció col.lectiva per a garantir bens d´utilitat pública constitueixen la seua altra cara.
Al cas espanyol, en termes de llarg termini, aquesta socialització del sector inmobiliari contribuiria, junt amb altres reformes necessàries és clar, a reorientar l´estructura econòmica del país cap a sectors molt més productius i eficients, fomentant que el sector privat opte per altres mercats, canviant de manera substancial la composició del nostre PIB i per tant garantint una major solvència de l´economia espanyola davant possibles futures crisis econòmiques.
I ací tenim la resposta a la questió de perquè, davant la crisi econòmica, Espanya acusa una major taxa d´atur que la resta de països del seu entorn.
En efecte, els últims deu anys de l´economia espanyola han sigut els de major prosperitat en tota la seua història, arribant-se a una taxa d´ocupació inaudita de quasi el 70% de la població en edat laboral. El problema és que aquest miracle ha estat fonamentat en el sector inmobiliari. Un sector que no pot servir com a base de l´economia d´un país, degut a la seua poca qualificació i degut a la seua alta necessitat de palanquejament, és a dir d´alt endeutament, la qual cosa implica una alta volatilitat. Volatilitat aquesta, que queda palesa en un context de crisi financera, a la qual, la paràlisi del crèdit col.lapsa de manera total a tot el sector amb les consequències negatives que això comporta (fre de la construcció, tancament d´empreses, atur, etc.). Si açò conforma la base de l´economia d´un país, tens com a resultat la taxa d´atur més alta de tot el seu entorn, com és el cas actual d´Espanya.
A qui demanem responsabilitats? D´una banda, al govern anterior i al partit que el sustentava, per especialitzar erròneament a Espanya en un sector tan poc qualificat com és l´inmobiliari i tan previsiblement insostenible com ha resultat ser, i, després de quatre anys a l´oposició i fins no començada la crisi, no haver sol.licitat en cap moment al govern, les reformes estructurals tan apressantment necessàries per al país.
D´altra banda al govern actual, per desenvolupar una política continuista amb els seus antecessors, i no haver tingut l´ímpetu suficient per a dur a terme les reformes estructurals necessàries.
I finalment a ambdós conjuntament, per no haver preservat als espanyols dels desastres econòmics actuals que s´emporten per davant els seus estalvis, la seua ocupació i la seua prosperitat.
Una vegada fet açò, anem a pel canvi.
H. F. C.
L´actual crisi ha evidenciat d´una manera incontestable que gestionant un canal econòmic sobre la base exclusiva de les forces del mercat, aquest corre el risc de quedar sotmès als designis i interessos dels agents que operen al mateix. La qual cosa, i sabent que aquestos interessos poden arribar a ser il.legítims i no acords amb una equitat econòmica moral i justa, pot contribuir al vici del canal i al seu més que probable esfonsament, on a l´actualitat, degut a la globalització econòmica, aquest esfonsament pot arribar a infectar a tot canal econòmic existent al sistema.
Aquest procés ens aporta la resposta al perquè de la crisi que patim.
La total inexistència de regulació i control al sector inmobiliari i al sector financer global, junt als interessos individuals revelats com injustos, cobejosos i totalment amorals dels agents que operaven en aquestos sectors, avalen de manera sublim la màxima segons la qual no hi ha mà invisible que faça convergir l´interés general amb l´interès individual, com molt sàviament va afirmar John Maynard Keynes.
En aquestes circumstàncies, la brutalitat dels fets exigeix accions, accions amb una única direcció, l´execució de canvis i reformes al nostre sistema de mercat hui malfet, fent èmfasi als dos orígens de la crisi, el sector financer i el sector inmobiliari.
Les necessàries reformes del sector financer dependran de les decisions preses pel G-
Centrant-nos en aquest cas en el sector inmobiliari, concretament al cas espanyol, la total desregulació de la que ha sigut objecte al llarg d´aquestos últims anys, ha provocat com a conseqüència directa i màxima, l´especulació.
No fa molt, amb la bonança econòmica com a teló de fons, a les preguntes de perquè el preu de la vivenda no deixava d´augmentar, des dels sectors implicats i per tant, interessats, s´indicava com a resposta la clàsica llei de l´oferta i la demanda i el seu punt d´equilibri marshalià. Aquest raonament, en termes simples correcte, en termes analítics resultava més que deficient.
Encegats pel miracle econòmic espanyol, s´obviava per complet la composició real d´aquesta demanda inmobiliaria. El fet de que en España es construïren més vivendes que a Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia juntes, no donà per al.ludit a ningú. Tenint en compte que España no superava ni supera en població a cap dels nomenats països, és evident que algo no funcionava bé.
Les necessitats d´accés a una vivenda per part d´un gran percentatge de la població, en especial els joves, eren apressants, però per paradoxal que semble, aquestes necessitats d´accés a una vivenda tenien una incidència mínima a la composició total de la demanda inmobiliaria pel simple fet de que les condicions per aquest accés eren molt més que dures, endeutar-se a no menys de quaranta anys, a unes taxes d´interès pels núvols. Ací tenim la prova de que, encara que el nombre de necessitats d´una vivenda fora ampli, la gran majoria d´aquestos no gosara ni demandarla.
Per tant, l´engruixada demanda existent no era en la seua totalitat, ni en la seua major part resultat d´una necessitat d´accés a la vivenda per part dels individus en general, sino resultat en major mesura d´una especulació on les ànsies de riquesa de molts no feien més que engrossir, amb cada operació, el preu de tot tipus de vivenda, alimentant-se així, una bambolla que hui ens ha esclatat a tots.
Arribats a aquest punt, amb totes les causes descobertes però no resoltes, es deuria començar a plantejar d´una manera formal la socialització de les decisions d´inversió al sector inmobiliari. Com Keynes argumentava, una socialització estesa a tots els àmbits econòmics era la ferramenta més eficaç per a contrarrestar l´arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos inherent al sistema d´economia de mercat primigeni.
El que es plantejaria per tant, seria un sector inmobiliari, d´una manera parcial o total, temporal o permanent, de responsabilitat estatal que responguera a una demanda estrictament real de necessitat d´accés a una vivenda, construint-se disciplinadament el necessari, evitant-se així innecessaris excessos d´oferta que, en èpoques de crisi com l´actual, a part de deixar vivendes sense vendre, provoquen ajustaments bruscs al mercat laboral d´aquest sector.
Per tant, plantejar la conversió del sector inmobiliari en un pilar més del sistema de benestar espanyol en equivalència als ja existents, sanitat, educació, pensions i el més recent, dependència.
En línies generals, el que es pretén és advocar per un funcionament mixte del sistema d'economia de mercat, perquè la greu crisi que vivim ens serveix com a prova irrefutable de que no són altres, sino les mateixes forces del mercat sense control algun les que distorsionen l'economia en tots els seus aspectes.
Com molt bé afirma l´economista Jeffrey Sachs al seu llibre “El fi de la probresa” i com l'evidència empírica no deixa de corroborar, la competitivitat i la lluita no són sino una cara de la vida econòmica. La confiança, la cooperació i l´acció col.lectiva per a garantir bens d´utilitat pública constitueixen la seua altra cara.
Al cas espanyol, en termes de llarg termini, aquesta socialització del sector inmobiliari contribuiria, junt amb altres reformes necessàries és clar, a reorientar l´estructura econòmica del país cap a sectors molt més productius i eficients, fomentant que el sector privat opte per altres mercats, canviant de manera substancial la composició del nostre PIB i per tant garantint una major solvència de l´economia espanyola davant possibles futures crisis econòmiques.
I ací tenim la resposta a la questió de perquè, davant la crisi econòmica, Espanya acusa una major taxa d´atur que la resta de països del seu entorn.
En efecte, els últims deu anys de l´economia espanyola han sigut els de major prosperitat en tota la seua història, arribant-se a una taxa d´ocupació inaudita de quasi el 70% de la població en edat laboral. El problema és que aquest miracle ha estat fonamentat en el sector inmobiliari. Un sector que no pot servir com a base de l´economia d´un país, degut a la seua poca qualificació i degut a la seua alta necessitat de palanquejament, és a dir d´alt endeutament, la qual cosa implica una alta volatilitat. Volatilitat aquesta, que queda palesa en un context de crisi financera, a la qual, la paràlisi del crèdit col.lapsa de manera total a tot el sector amb les consequències negatives que això comporta (fre de la construcció, tancament d´empreses, atur, etc.). Si açò conforma la base de l´economia d´un país, tens com a resultat la taxa d´atur més alta de tot el seu entorn, com és el cas actual d´Espanya.
A qui demanem responsabilitats? D´una banda, al govern anterior i al partit que el sustentava, per especialitzar erròneament a Espanya en un sector tan poc qualificat com és l´inmobiliari i tan previsiblement insostenible com ha resultat ser, i, després de quatre anys a l´oposició i fins no començada la crisi, no haver sol.licitat en cap moment al govern, les reformes estructurals tan apressantment necessàries per al país.
D´altra banda al govern actual, per desenvolupar una política continuista amb els seus antecessors, i no haver tingut l´ímpetu suficient per a dur a terme les reformes estructurals necessàries.
I finalment a ambdós conjuntament, per no haver preservat als espanyols dels desastres econòmics actuals que s´emporten per davant els seus estalvis, la seua ocupació i la seua prosperitat.
Una vegada fet açò, anem a pel canvi.
H. F. C.
3 comentaris:
Sr. HFC, una vegada llegit el seu treball, dir-li que ha estat una seriosa reflexió de profesional, en la qual cosa, si hagués estat llegit per els responsables de aquest darrer desastre socio-economic a l'estat espanyol uns quans anys enrere no crec se haurien llençat a la plaça per tal de fer tantes i tantes burrades com han demostrat amb dues forçes politiques de l'Espanya.
Bona reflexió respecte al atur actual, tot i que el "tot val" al mon de l'inmobiliaria i construcció, ha fet com mol bé diu vosté, una dependencia economica i laboral viciada a practicament una sola direcció, que al final no ha segut altra cosa que l'autentic quebrament de les idees per tal de aconseguir guanys al menor cost posible.
Coinsideixc amb vosté en tant que a qualsevol societat, en lo refernet a la vivenda, no pot ser de cap manera, que aquesta no estiga controlada per l'estat igual que la salut, l'educació o la dependencia.
Açi, s'na columpiat als darrers anys, els governs, les entitats finançeres, les inmobiliaries, i el promo-constructor.
No ha hagut pas de control de cap de les maneres, i la vivenda ha segut la bosa de especulació mes gran de tota europa. Ah, i tal vegada, mes bé citaria a eixe grup de afegiría als colectius esmentats als notaris, i als registradors, que han actuat con els altres amb la filosofia de que "fer com fan no es pecat".
Realment dona ganes de refillar una pantalla de ordinador contra una cristalera de quansevol banc, o ja directament al cap de algún directiu de la banca, o als peus de algún consejal.
Si senyor, un bon treball.
I que tinga bona nit, que el canvi el fare'm demá.
"Un actor famós de teatre i admirador seu"
Jo crec que dius una cosa que em sembla important al principi de l'article i És que la globalització i el lliure mercat deixen més que evident que són una mesura injusta perquè afavoreixen sempre als més forts. És una trampa que es du a terme sense control i que acaba afectant als més pobres.
Estic també d'acord amb la idea errònea d'apostar plenament pèl sector inmobiliari, és normal que aplegat el moment tot haja esclafit perquè s'ha dut a terme un negoci sense cap tipus de control i sense cap tipus de nivellació ni regulació. Moltes empresses "han venido la piel del oso antes de cazarlo" i això ha fet que es quedaren en l'estancada quan la bombolla ha explotat. Em sembla una molt bona reflexió.
Deuries de deixar més articles al blog més sovint. Crec que molts, avui en día, necessitarien o agrairíen llegir les teues reflexions per poder argumentar el que diuen i no deixar-se enganyar ni endur per arguments tan simplons i mentiders com "la culpa de la crisi la té zapatero" "zapatero ens ha llevat els diners".
Un bes i una abraçada ben forts.
Quan algú té un blog vol dir que és una persona important, jejeje.
Parlant seriosament, ara et dic el que em pareix.
Estic gairebé d'acord en la reflexió que fas, com no és d'estranyar. Supose que estarem d'acord el 90 % de voltes que parlem de coses serioses, sempre que no surta Hleb per ahí. A més, crec que tens un cert recolzament a base de coneixements que es deixa vore i un bon sentit crític. Si ho hagueres escrit en 2006, series premi Nobel com a mínim, però en 2009 seguix sent una bona reflexió. Per ficar un exemple, no sé com la dada de vivendes d'Espanya comparada amb les d'Itàlia, França i Alemanya no va encendre el llum roig de la societat.
Ara em permetràs que et faça una crítica.
Crec que l'estil d'escritura hauria de ser més sintètic. Et diria anar més al gra, però això seria ser excessivament simplista. Per exemple, les quatre primeres línies són molt bones en aquest sentit. Dius el que vols dir, amb propietat, però sense excesos. No sé, no cal repetir designis i interessos o moral i justa. En fi, és filar prim.
Jo t'animaria a que continuares escrivint les teues reflexions. A mi empareixen interessants i les llegiré gustosament.
Publica un comentari a l'entrada