 |
| Evolució taxa d'atur |
La
publicació el divendres de l'Enquesta de Població Activa (EPA)
corresponent al tercer trimestre de l'any, dóna uns resultats dramàtics i
dignes d'un estat fallit en tota regla. 5.778.100 persones en atur, un 25,02% de la població activa.
Entre els molts aspectes a analitzar de la recent EPA, cal centrar-se en l'atur de llarga durada. L'enquesta constata un cop més la consolidació d'aquest, reflectint que el nombre de persones que va perdre la feina fa més d'un any va augmentar entre juliol i setembre en 83.300 persones situant aquest col · lectiu en més de 2,5 milions de persones.
Entre els molts aspectes a analitzar de la recent EPA, cal centrar-se en l'atur de llarga durada. L'enquesta constata un cop més la consolidació d'aquest, reflectint que el nombre de persones que va perdre la feina fa més d'un any va augmentar entre juliol i setembre en 83.300 persones situant aquest col · lectiu en més de 2,5 milions de persones.
Cal
dir que l'atur de llarga durada, com molt bé afirmava Joaquín Estefanía
en un recent article, compromet la capacitat d'ocupabilitat de
l'afectat, ja que la seva qualificació es va veient depreciada i perquè
la seva exclusió del mercat de treball cada vegada més extensa pot induir a qualsevol empresari a sospitar negativament d'aquesta persona.
El
fet que la desocupació a llarg termini es consolidi fa que el
coeficient d'atur estructural d'un país augmente, complint-se així el
fenomen conegut entre els economistes com histèresi, segons el qual
l'acumulació de la taxa d'atur d'un període determinat es converteix en l'atur habitual del període següent.
Tot
això té com a conseqüència macroeconòmica que, un cop recuperada la
senda de creixement, l'economia presente una taxa d'atur estructural
mínima sempre superior a la del cicle alcista precedent.
I això, cal remarcar-ho, compromet de manera fonamental el potencial a llarg termini de l'economia.
Els
treballadors que han estat desocupats durant llargs períodes de temps
passen a considerar-se no aptes per al món laboral, la qual cosa provoca
una reducció de la força de treball efectiva d'una economia, danyant-se
per tant la seva capacitat productiva [sic Paul Krugman 2012].
El
culpable el trobem en aquesta austeritat acèrrima i sense sentit
que condemna a centenars de milers de persones a l'atur crònic, que
provoca el tancament de milers d'empreses per la caiguda del consum i
que fa posposar decisions d'inversió a altres tantes empreses que en una
conjuntura diferent si prendrien, fent que els factors productius
resultants un cop finalitzada la crisi no siguin suficients per poder
recuperar el perdut durant tots aquests anys, lisiant el creixement
potencial de l'economia de per vida.
No
pensem que les persones que pateixen l'atur de llarg termini és que són
gent tonta i vaga o que les empreses no troben als treballadors
adequats per als llocs que ofereixen. El
problema és que directament les empreses no ofereixen aquests llocs de
treball a causa de la depressió que està generant la política
d'austeritat, on qualsevol expectativa decent és abatuda a tir de
retallada i mentre, els treballadors en atur cada vegada estan més
temps.
Urgeix
un Pla Marshall intra-europeu, de nord a sud i a curt termini, que
serveixca d'espurna per tornar a engegar el motor calat abans que aquest
es converteixca en un motor obsolet definitivament.
Com a prova d'europeisme seria revelador.
H.F.C.
