Tribut a una esperança anomenada Obama

En l´obertura del seu discurs de la victòria electoral en el Grant Park de Chicago, Barack Obama va pronunciar unes concises paraules dirigides en particular i en exclusiva a la gent cínica. Gent la qual mai va voler creure en la possibilitat d´ocurrència del que realmente va passar en les històriques eleccions nord-americanes de novembre de 2008.

En aquestes paraules Barack Obama es preguntava si, després d´aquesta màgica nit, encara hi havia algú que dubtés que els Estats Units fos un lloc on tot és possible. Si encara hi havia algú que dubtés que un home progresista, lliberal, ecologista, anti-belicista, tolerant, amb sensibilitat respecte a les injusticies existents al món, i el més important i sorprenent de tot, un home de raça negra, pogués arribar a la presidència de la principal potència mundial.

Parafrasejant Obama, es podria dir que, com els seus avantpassats fundadors de la nació americana, com els seus avantpassats esclaus i abolicionistes que van lluitar per la llibertat, com els seus avantpassats inmigrants provinents de terres llunyanes, com els seus avantpassats pioners que es van obrir camí cap a l´oest vencent l´implacable desert, com els seus avantpassats treballadors que van lluitar per organitzar-se, com les seues avantpassades dones que van lluitar per tenir el dret al vot, com els seus avantpassats joves que van lluitar per alliberar al món del feixisme, la tirania i l´opressió, en definitiva, com tots ells, el 4 de novembre de 2008 els nordamericans van dir SÍ, PODEM, van respondre al cinisme i van iniciar un nou gran capítol en la història dels Estats Units i potser en la història del món sencer.

Recentment, amb la consecució per part de Barack Obama del premi Nobel de la Pau, sembla que el cinisme representat en forma de persones ha ressorgit.

Per tot arreu s´han alçat veus preguntant el perquè d´aquest fet, veus afirmant i qüestionant què ha fet Obama per merèixer semblant premi.

Per a la gent que no aprecia el poder de les paraules, el poder de la motivació, el poder de la inspiració, el poder de l´expansió de l´optimisme entre milions de persones de tot el món en temps de crisi mundial com l´actual, per a la gent que no estima aquests dons inherents en el caràcter i en els actes del senyor Barack Obama, li diré tres fets tangibles que en la meua humil opinió fan Obama just posseïdor del Nobel de la Pau.

En primer lloc, la gent oblida amb facilitat que durant 8 llargs i desagradables anys es va lluitar sense descans i sense resultat contra l´existència del infaust i inhumà penal de Guantànamo, havent de tragar amb la falta de sensibilitat, la prepotència i l´arrogància característiques pures del govern Bush.

Només una setmana després de la seua investidura Barack Obama va signar la llei que permetrà tancar definitivament aquest atemptat contra els drets humans i contra la moral més bàsica existent.

En segon lloc, el restabliment de les bones intencions, del multilateralisme, de la tolerància, del respecte, i en general, del pacifisme com a bandera en les relacions internacionals. Destacant d´una banda la nova mà estesa al món musulmà, i de l´altra, la retirada de l´escut de míssils el qual suposava una intimidació en tota regla cap a Rússia.

En tercer i últim lloc, la presentació de la llei de reforma del sistema de seguretat social nord-americà, parlant clar, la reforma del sistema sanitari dels Estats Units, que com tots saben, és un sistema, tant en essència com en existència, privat, i com a tal, en l´actualitat, deixa fora de la seua cobertura a més de 50 milions de nord-americans. Sistema dominat durant dècades per les companyies asseguradores privades que manegen el mateix al seu gust regint-ho tot en base als seus purs interessos econòmics, deixant de banda el seu suposat i degut fí, l´atenció de les persones.

Sistema afavorit i recolzat per desenes de presidents en la història nord-americana fins a l´arribada del senyor Barack Obama.

Per tant, amb tan sols una setmana de mandat Obama va realitzar un acte que tant es va esperar durant 8 angoixants anys i mai va arribar.

Amb tan sols uns mesos va canviar radicalment tota una atropellant, irrespetuosa, intolerant, arrogant, neofeixista i maquiavèlica forma d´entendre les relacions internacionals la qual era marca de l´anterior president Bush, instaurant una aurèola d´optimisme i pacifisme en tota la faç terrestre.

I amb tan sols uns mesos també, Obama ha aconseguit fer el que ningú va tenir el valor de fer durant els gairebé, 250 anys d´historia de la nació nord-americana, és a dir, plantar cara a l´estatus quo establert i acabar d´una vegada per sempre amb la xacra en que s´ha convertit aquest sistema sanitari nord-americà.

Si la matinada entre el 4 i el 5 de novembre de 2008 va ser la resposta al cinisme que mai va creure que una persona com Barack Obama pogués convertir-se en president dels Estats Units, d´ací a quatre anys els nous cínics de hui, que no creuen que Obama siga just mereixedor del prestigiós guardó, obtindran la seua contundent resposta. Temps al temps.

H. F. C. (Escribint des d´Alemanya)

Socialització Vs Caos

Senyores i senyors, assistim a la caiguda d´un nou mur, al colapse d´un sistema i a l´esgotament d´una creença errònia infundada a les formes econòmiques d´actuació dels últims 30 anys. Aquesta creença no és altra que la lliberalització absoluta de l´economia.
L´actual crisi ha evidenciat d´una manera incontestable que gestionant un canal econòmic sobre la base exclusiva de les forces del mercat, aquest corre el risc de quedar sotmès als designis i interessos dels agents que operen al mateix. La qual cosa, i sabent que aquestos interessos poden arribar a ser il.legítims i no acords amb una equitat econòmica moral i justa, pot contribuir al vici del canal i al seu més que probable esfonsament, on a l´actualitat, degut a la globalització econòmica, aquest esfonsament pot arribar a infectar a tot canal econòmic existent al sistema.
Aquest procés ens aporta la resposta al perquè de la crisi que patim.
La total inexistència de regulació i control al sector inmobiliari i al sector financer global, junt als interessos individuals revelats com injustos, cobejosos i totalment amorals dels agents que operaven en aquestos sectors, avalen de manera sublim la màxima segons la qual no hi ha mà invisible que faça convergir l´interés general amb l´interès individual, com molt sàviament va afirmar John Maynard Keynes.

En aquestes circumstàncies, la brutalitat dels fets exigeix accions, accions amb una única direcció, l´execució de canvis i reformes al nostre sistema de mercat hui malfet, fent èmfasi als dos orígens de la crisi, el sector financer i el sector inmobiliari.
Les necessàries reformes del sector financer dependran de les decisions preses pel G-20 a la seua reunió de Londres.
Centrant-nos en aquest cas en el sector inmobiliari, concretament al cas espanyol, la total desregulació de la que ha sigut objecte al llarg d´aquestos últims anys, ha provocat com a conseqüència directa i màxima, l´especulació.
No fa molt, amb la bonança econòmica com a teló de fons, a les preguntes de perquè el preu de la vivenda no deixava d´augmentar, des dels sectors implicats i per tant, interessats, s´indicava com a resposta la clàsica llei de l´oferta i la demanda i el seu punt d´equilibri marshalià. Aquest raonament, en termes simples correcte, en termes analítics resultava més que deficient.
Encegats pel miracle econòmic espanyol, s´obviava per complet la composició real d´aquesta demanda inmobiliaria. El fet de que en España es construïren més vivendes que a Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia juntes, no donà per al.ludit a ningú. Tenint en compte que España no superava ni supera en població a cap dels nomenats països, és evident que algo no funcionava bé.
Les necessitats d´accés a una vivenda per part d´un gran percentatge de la població, en especial els joves, eren apressants, però per paradoxal que semble, aquestes necessitats d´accés a una vivenda tenien una incidència mínima a la composició total de la demanda inmobiliaria pel simple fet de que les condicions per aquest accés eren molt més que dures, endeutar-se a no menys de quaranta anys, a unes taxes d´interès pels núvols. Ací tenim la prova de que, encara que el nombre de necessitats d´una vivenda fora ampli, la gran majoria d´aquestos no gosara ni demandarla.
Per tant, l´engruixada demanda existent no era en la seua totalitat, ni en la seua major part resultat d´una necessitat d´accés a la vivenda per part dels individus en general, sino resultat en major mesura d´una especulació on les ànsies de riquesa de molts no feien més que engrossir, amb cada operació, el preu de tot tipus de vivenda, alimentant-se així, una bambolla que hui ens ha esclatat a tots.

Arribats a aquest punt, amb totes les causes descobertes però no resoltes, es deuria començar a plantejar d´una manera formal la socialització de les decisions d´inversió al sector inmobiliari. Com Keynes argumentava, una socialització estesa a tots els àmbits econòmics era la ferramenta més eficaç per a contrarrestar l´arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos inherent al sistema d´economia de mercat primigeni.
El que es plantejaria per tant, seria un sector inmobiliari, d´una manera parcial o total, temporal o permanent, de responsabilitat estatal que responguera a una demanda estrictament real de necessitat d´accés a una vivenda, construint-se disciplinadament el necessari, evitant-se així innecessaris excessos d´oferta que, en èpoques de crisi com l´actual, a part de deixar vivendes sense vendre, provoquen ajustaments bruscs al mercat laboral d´aquest sector.
Per tant, plantejar la conversió del sector inmobiliari en un pilar més del sistema de benestar espanyol en equivalència als ja existents, sanitat, educació, pensions i el més recent, dependència.

En línies generals, el que es pretén és advocar per un funcionament mixte del sistema d'economia de mercat, perquè la greu crisi que vivim ens serveix com a prova irrefutable de que no són altres, sino les mateixes forces del mercat sense control algun les que distorsionen l'economia en tots els seus aspectes.
Com molt bé afirma l´economista Jeffrey Sachs al seu llibre “El fi de la probresa” i com l'evidència empírica no deixa de corroborar, la competitivitat i la lluita no són sino una cara de la vida econòmica. La confiança, la cooperació i l´acció col.lectiva per a garantir bens d´utilitat pública constitueixen la seua altra cara.

Al cas espanyol, en termes de llarg termini, aquesta socialització del sector inmobiliari contribuiria, junt amb altres reformes necessàries és clar, a reorientar l´estructura econòmica del país cap a sectors molt més productius i eficients, fomentant que el sector privat opte per altres mercats, canviant de manera substancial la composició del nostre PIB i per tant garantint una major solvència de l´economia espanyola davant possibles futures crisis econòmiques.
I ací tenim la resposta a la questió de perquè, davant la crisi econòmica, Espanya acusa una major taxa d´atur que la resta de països del seu entorn.
En efecte, els últims deu anys de l´economia espanyola han sigut els de major prosperitat en tota la seua història, arribant-se a una taxa d´ocupació inaudita de quasi el 70% de la població en edat laboral. El problema és que aquest miracle ha estat fonamentat en el sector inmobiliari. Un sector que no pot servir com a base de l´economia d´un país, degut a la seua poca qualificació i degut a la seua alta necessitat de palanquejament, és a dir d´alt endeutament, la qual cosa implica una alta volatilitat. Volatilitat aquesta, que queda palesa en un context de crisi financera, a la qual, la paràlisi del crèdit col.lapsa de manera total a tot el sector amb les consequències negatives que això comporta (fre de la construcció, tancament d´empreses, atur, etc.). Si açò conforma la base de l´economia d´un país, tens com a resultat la taxa d´atur més alta de tot el seu entorn, com és el cas actual d´Espanya.

A qui demanem responsabilitats? D´una banda, al govern anterior i al partit que el sustentava, per especialitzar erròneament a Espanya en un sector tan poc qualificat com és l´inmobiliari i tan previsiblement insostenible com ha resultat ser, i, després de quatre anys a l´oposició i fins no començada la crisi, no haver sol.licitat en cap moment al govern, les reformes estructurals tan apressantment necessàries per al país.
D´altra banda al govern actual, per desenvolupar una política continuista amb els seus antecessors, i no haver tingut l´ímpetu suficient per a dur a terme les reformes estructurals necessàries.
I finalment a ambdós conjuntament, per no haver preservat als espanyols dels desastres econòmics actuals que s´emporten per davant els seus estalvis, la seua ocupació i la seua prosperitat.

Una vegada fet açò, anem a pel canvi.

H. F. C.