Van ser ells

Com enèrgicament explicava el president d'Estats Units en el seu últim míting de campanya a Cleveland per a les eleccions legislatives d'aquest dos de novembre, l'única estratègia política dels republicans, i per extensió, del “Tea Party”, es basa en assumir que tots tenim amnèsia.
Amnèsia en pretendre que, mitjançant la manipulació i l'apel·lació a la por, a la incultura i a la ignorància al més pur estil Bush, oblidem que aquesta crisi la van crear ells i els seus ideals d'ultra-desregulació financera.

Que oblidem que van ser ells els qui van posar el sistema a la vora de la fallida amb la seua absurda adoració del laissez-faire radical i de l'ideari reaganià, reduint l'estat a la mínima expressió, eliminant qualsevol tipus de regulació, supervisió i control sobre els mercats financers i incitant als bancs a fer el que van fer, és a dir, guiar-se única i exclusivament per la cobdícia.

Com tots deurien de saber, la cobdícia trenca el sac. Amb açò ens van arrossegar a tots i van obligar als que van vindre després, Obama i els demòcrates, a solucionar la terrible papereta d'evitar ni més ni menys que l'enfonsament del capitalisme a força de tirar d'endeutament públic. L'estat, una vegada més, al rescat del mercat. 

És curiós com les veus que avui clamen i reclamen contra la grandària excessiva del deute públic no van dir ni mú en aprovar-se els tremendament gegantescs paquets d'ajuda als bancs de Wall Street. O, remuntant-nos uns pocs anys abans, com no van dir ni mu quan el seu ben volgut Bush, que va heretar superàvit de Clinton, deixava fetes xixines les arques públiques amb les aventures d'Afganistan i l'Iraq.

Molt més curiós resulta encara que, precisament el que ens va ficar en tot aquest fatal garbull, a saber, la minimització absoluta de l'estat, siga la solució que els republicans, i en essència, el “Tea Party”, presenten al públic. Es creuen que som tontos? No, creuen que tenim amnèsia.

P. D. La vinyeta superior ens il·lustra d'una manera còmica, però subtil, l'equivocat de la idea de que l'estat no serveix per res.

H. F. C.

El cavall i les molletes

Al vídeo a dalt exposat observem al nou president del Consell d'Assessors Econòmics de la Casa Blanca, Austan Goolsbee, explicar les diferències entre la política fiscal pretesa pel president Obama i la política fiscal empresa per l'administració Bush, la qual les retallades d'impostos a les rendes altes aprovades en els anys 2001 i 2003 vencen a la fi de l'any en curs.

El motiu de tal explicació respon al debat generat entorn a la intenció del president Obama i dels demòcrates en el Congrés, de no prorrogar aquestes retallades a les rendes altes, i d'aplicar per contra, una distribució de les retallades d'impostos en major benefici de les classes mitjanes, majoria en la societat nord-americana (igual que en qualsevol societat occidental), i element fonamental per a l'eixida de la crisi econòmica per part d'Estats Units.

La pregunta, per tant, és, perquè els republicans van aprovar gegantesques retallades d'impostos exclusivament en favor dels rics? La resposta la trobem ni més ni menys que al segle XIX, concretament al “Utilitarisme” de John Stuart Mill.

Aquesta teoria es fonamenta en l'afirmació segons la qual, la fi última ha de ser la felicitat màxima per al màxim nombre de persones, establint qualsevol camí com a mitjà per a aquest fi.

Els republicans, en una assimilació injusta de la teoria de Mill, malentenen que aquesta felicitat màxima per a un nombre màxim de persones es pot aconseguir com a conseqüència dels actes emprenedors de les rendes altes causats per una baixada considerable en la seua pressió fiscal.

Resumint amb una frase el codi de conducta fiscal republicà, “Quant més alimentes a un cavall, més molletes hi hauran per als ocells”, queda clar per tant, qui és el cavall, i qui som els ocells.

P.D.: GOP (escrit a la pissarra de Goolsbee) respon a les sigles en anglès de “Great Old Party”, àlies pel qual és comunament conegut el Partit Republicà a Estats Units. 

H. F. C.

Llibertat de triar?

Quan el senyor Aznar va pronunciar aquestes desafortunades paraules, després de rebre la medalla d'honor de l'Acadèmia del Vi de Castella i Lleó en 2007, molt poca gent sabia, i molt poca gent sap ara, que aquests arguments amagaven i amaguen una profunda fidelitat als postulats econòmics del cèlebre economista nord-americà i Premi Nobel d'Economia en 1976, Milton Friedman.

Aquests postulats parteixen del qüestionament de la funció de l'estat com a àrbitre imparcial en la protecció del consumidor respecte als productes que pot comprar en el mercat. Estableixen que la intervenció governamental, és a dir, l'estat, no té cap dret a obligar per llei, per exemple, que els cotxes porten de sèrie en la seua fabricació air-bag, forçant al consumidor a incórrer en un cost major que si no ho portaren.

El que proposen és que, amb tota la informació en la mà sobre les possibles conseqüències de la compra d'un cotxe sense air-bag, siga el consumidor qui trie lliurement si vol gastar-se o no aquest plus de diners en un cotxe amb aquesta prestació de seguretat, preservant sempre la llibertat de triar del consumidor.

Per tant, i segons Friedman, són les forces del mercat amb total llibertat de moviments i no l'estat, qui pot establir amb major eficiència si un producte ha de sobreviure o no.

Tota aquesta argumentació tenia i té una objecció, arribada a reconèixer pel propi Milton Friedman i que el màxim sentit comú ens fa entendre, i és que la intervenció governamental sí està justificada en aquells casos on la seguretat de terceres persones es veu afectada. És a dir, si algú vol gastar-se menys diners en un cotxe sense air-bag, ha de ser lliure per a poder fer-ho, allà ell i les seues decisions. Però per exemple si en el mercat existeixen dos tipus de cotxes, uns amb frens més segurs, i per tant amb un preu final major, i uns altres amb frens menys segurs, i per tant amb un preu final menor, la llibertat de triar per part del consumidor en aquest cas no està justificada i sí la intervenció governamental obligant a tots els cotxes a fabricar-se amb els frens més segurs i forçant als compradors a gastar aquells diners de més, ja que la seguretat de terceres persones en aquest cas sí està en qüestió.

Per tant, tornant al senyor Aznar i la seua intervenció, la seua aplicació de les teories de Friedman en el cas del consum de vi i la conducció és totalment errònia, mal adaptada per al cas i totalment contradictòria, perquè l'elecció del consumidor de injerir alcohol i conduir no pot ser lliure, ja que afecta de manera total a la seguretat de terceres persones.

Per a acòlits com aquest millor no tenir cap, va deure pensar el senyor Friedman allà on estiga. 

H. F. C.