The Ceiling II

L'acord entre demòcrates i republicans per a elevar el sostre de deute d'Estats Units i poder evitar així la suspensió de pagaments pendent depenia d'una promesa: reducció del dèficit públic en els successius mesos i anys.

El dèficit públic es produeix quan la despesa pública és superior als ingressos públics.

Un dèficit públic sostingut en el temps provoca un augment del deute públic. En augmentar aquest deute públic augmenten els interessos que cal pagar per ell, per la qual cosa s'engrosseix encara més el dèficit públic i així i així fins a entrar en un cercle viciós de deute i dèficit imparable.

Per a atallar-ho, per tant, cal reduir el dèficit i per a açò tenim tres opcions: o reduir la despesa pública, o augmentar els ingressos públics, o una mica de les dues coses. I ací el conat del conflicte.

El que proposava Obama així com els demòcrates moderats i els republicans moderats era més aviat la tercera opció, una mica de les dues coses. Reduir tota la despesa pública innecessària(reducció de la immensa despesa militar conseqüència de dues guerres en marxa a l'Iraq i Afganistan iniciades pel republicà Bush, retallades en els programes estatals i federals més ineficients, així com ajustos precisos en els programes de sanitat pública Medicaid i Medicare) i al mateix temps augmentar els ingressos públics(eliminació de totes aquelles retallades d'impostos per aquells que ingressen més de 200.000 dòlars a l'any aprovats pel republicà Bush, així com imposició d'impostos temporals a les empreses petrolieres i a les grans corporacions).

El Tea Party per la seua banda, únicament se centrava en el vessant de la despesa pública. Proposava una important reducció de la mateixa(retallada dràstica dels programes Medicaid i Medicare, així com retall general en la majoria de programes estatals i federals, seguretat social, educació, habitatge, etc, etc, exceptuant la despesa militar). Per tant sense tocar gens els ingressos públics, és a dir, sense eliminacions d'exempcions d'impostos als rics ni establiment d'impostos temporals a les petroleres i a les grans corporacions. Cridaner no?.

A partir d'ací jutgen vostès mateixos.

Les raons del Tea Party per a enverinar-se en tan irracional postura són d'un costat polítiques; si no hi ha acord, pitjor tot, i quant pitjor tot, pitjor per al que governa, és a dir Obama, i millor per a ells, el poder els estarà més a prop. Però d'altra banda raons ideològiques.

El Tea Party, per ideologia, no creu en l'estat. En una interpretació excessivament exagerada i inflexible dels principis constitucionals del país, considera a l'estat un opressor de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, drets proclamats en la declaració d'independència americana.

La seua idea d'igualtat s'entén com la igualtat davant Déu el qual dota a tot home de certs drets inalienables, i com la igualtat d'oportunitats per a que tot home puga aconseguir, sota la llibertat individual, les posicions concordes amb els seus talents, el seu treball i que els seus valors li porten a buscar. 

D'altra banda, entenen que la idea d'igualtat defensada per l'estat difereix de manera òbvia amb la seua pròpia. Segons ells l'estat representa una igualtat de resultats que mitjançant mesures estatals pretén imposar parts equitatives per a tots reduint la llibertat de cadascun. Preguntant-se qui és l'estat per a imposar aquesta equitat, dubten de la seua capacitat d'imparcialitat a l'hora de dictar què són parts equitatives, i de la seua capacitat d'imparcialitat a l'hora de llevar als que tenen més per a donar als que tenen menys. Tenen por de que este poder per a imposar siga el prefaci d'un estat del terror del tipus soviètic, xinès, o cubà.

Personalment he de dir que compartisc la idea d'igualtat del Tea Party. Crec en la igualtat davant Déu, en la igualtat d'oportunitats i en la llibertat individual per a que cada persona prenga les seues pròpies decisions i siga justament recompensat per elles. Preferisc que siga el treball dur baix total llibertat qui assigne el que li correspon a cadascun, abans que un "tot" omnipresent anomenat estat.

Però, al mateix temps crec que, sota unes condicions tan apressants com les que vivim avui on les retallades de la despesa pública es duen a terme sobre uns serveis que la gent millor posicionada no utilitza, el fer a aquests contribuir amb una mica més, encara que només siga fins que tot aquest garbull se solucione, no és instaurar el comunisme a Amèrica. El pragmatisme i el sentit comú d'Obama no dona lloc a dubte.
Qui no ho entenga viu en el surrealisme. 


P.D. En el vídeo adjunt Obama apel·lava al sentit comú dels congressistes i senadors per a aconseguir un acord sobre el sostre de deute com més prompte millor.

H. F. C.

The Ceiling I

Evolució del sostre de deute des de 1917 fins a l´actualitat

Després de l'acord entre demòcrates i republicans fa dues setmanes sobre l'elevació del sostre de deute del govern, cal reparar en certs detalls per a posar-nos en situació.

Dues parts, d'una banda el partit demòcrata i per l´altra el partit republicà.
A grans trets cal destacar que el sistema polític nord-americà és un sistema de contrapesos dissenyat per a evitar la concentració de poder, amb el que el legislatiu contrapesa l´executiu existint eleccions al primer a la meitat del mandat del segon. És a dir, dos anys després de les eleccions presidencials se celebren eleccions legislatives tant en el senat com en la càmera de representants.
Es pot donar el cas en què el poder executiu estiga en mans demòcrates i el poder legislatiu en mans republicanes o viceversa.
La situació actual és una miqueta més complexa. Els demòcrates ostenten el poder executiu i estan en mans d'una part del legislatiu, el senat. Així mateix els republicans estan en mans de l'altra part del legislatiu, la càmera de representants. 

Als Estats Units el deute del govern federal, el que incumbeix als 50 estats de la nació en el seu conjunt, està limitat per llei. La modificació d'aquesta ha de ser aprovada tant per la càmera de representants com pel senat, per a posteriorment ser signada pel president, d'ací lo rocambolesc de tota aquesta situació. 
Si en un moment donat aquest límit se sobrepassa el govern federal entra en suspensió de pagaments. Açò significa que tots els pagaments a realitzar per part de l'administració federal són paralitzats, sous de funcionaris, transferències de la seguretat social, subvencions…en definitiva tot l'estament públic amb determinades excepcions referents a l'exèrcit i les forces policials.
Òbviament existeixen mecanismes per a establir una pròrroga si arribat el moment no ha pogut acordar-se l'elevació del sostre de deute. En el cas actual aquest moment va arribar al maig i la pròrroga expirava el passat 2 d'agost.
S'ha de saber que la negociació i la posterior elevació del sostre de deute del govern nord-americà ha significat un pur tràmit administratiu durant els últims 50 anys, tant en administracions demòcrates com en republicanes (per posar un exemple, Reagan ho va fer 18 vegades sota el seu mandat) no havent-hi mai cap tipus de problema, fins ara.

Durant els últims 50 anys cada negociació sobre l'elevació del sostre de deute ha estat guiada per la moderació, la responsabilitat i el sentit d'estat d'ambdues parts implicades. Aquesta vegada dits atributs han brillat per la seua absència sobretot en una de les parts, el partit republicà.
Aquest, desvalgut de la seua sensatesa característica i dominat per un corrent de irracionalisme anomenat “Tea Party” ha fet oïdes sordes davant les propostes dels seus oponents demòcrates i no ha cedit gens en les seues surrealistes reivindicacions, demostrant una vegada més una absurda predilecció per l'abisme financer.

Dels motius de les surrealistes reivindicacions de el “Tea Party” donaré compte en el següent post.

H. F. C.

Re-Unió

Gran vinyeta de El Roto

Més enllà del que finalment succeïsca amb Grècia, la crisi de deute sobirà europea aflora una apressant necessitat de reforma del sistema monetari comú.
Aquesta reforma haurà d'estar basada en la mateixa màxima que va guiar l'empresa comunitària en els anys noranta, a saber, “els processos d'integració econòmica i monetària porten amb si millores en el benestar de les societats”. 
Per tant l'objectiu a complir serà, més Europa.

El projecte de construcció europea requereix d'una volta de rosca més, és el moment d'avançar en una unió més profunda si volem acabar amb la tirania exercida pels mercats sobre els estats de la zona euro.
Per a açò, es deurà establir un tresor únic europeu, que el mateix servisca de sustente fix i estable per al Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) i a més i encara més important, que servisca per a l'emissió de eurobons que aglutinen un risc país únic i comú per a tots els membres de l´Eurogrup, els quals veurien reduït el cost dels seus deutes a causa del florir d'un mercat més ampli, líquid i diversificat. Es requerirà d'una reforma del Banc Central Europeu on a l'objectiu del control de la inflació en l'àrea euro, se li afegeixi en igualtat de condicions, l´objectiu del control de la desocupació, equiparant-se per fi, al banc central americà, la Reserva Federal. En resum, una dotació definitiva d'instruments fiscals i pressupostaris comuns en honor d'un estat europeu econòmicament fort, segur i pròsper.

 
Sens dubte, tot açò implicarà una cessió de sobirania econòmica per part dels estats membres en forma de reducció de l'autonomia pressupostària en favor del tot comunitari. Aquesta cessió serà el preu a pagar per la pertinença a una moneda comuna que, d'una vegada per sempre, serà garant d'estabilitat financera i prosperitat econòmica.
No implicarà, d'altra banda, una cessió de sobirania política per part dels estats. Aquesta, romandrà en mans dels seus ciutadans en ser aquests els que triaran als rectors de les institucions comunitàries reformades i reforçades.
Simple i planament un supraestat de les autonomies.

Les autoritats alemanyes mostren serioses reticències a l'anteriorment plantejat, afirmant que no és just que el seu deute s'equipare al de països que en el seu moment van pecar d'irresponsabilitat fiscal. Açò evidencia una acusada falta d'altura de mires, a part d'un error analític important, ja que obvia el fet que el que va permetre que països com Grècia visqueren del crèdit durant tants anys descurant els seus comptes públics, van ser els préstecs que tan alegrement lis van concedir els bancs alemanys.
I ací la cruïlla, decisions importants no aptes per a polítics, sinó per a estadistes.

H. F. C.

No fumar, gràcies

Resulta totalment incomprensible escoltar crítiques a la recentment estrenada llei anti-tabac. Per sentit moral i ètic era totalment necessària. Però si per a algú aquests sentits són difícils de comprendre, apel·larem com a mínim al sentit comú, que com el mateix indica, és comú a tots o almenys hauria de ser-ho.
Entre moltes de les crítiques escoltades podem destacar dues.

En primer lloc una que, per la gravetat dels seus arguments, així com pel seu mínim o inexistent ajust a la realitat, val la pena comentar. Vaig tenir l'honor o el deshonor d'escoltar aquest disbarat per televisió, farà cosa d'uns dies. I diu així:

“La llei aquesta, és anticonstitucional i dictatorial!”

I es va quedar tan ample.

Per a lo de anticonstitucional, em remet a l'article 43 de la Constitució Espanyola, segons el qual; “Es reconeix el dret a la salut”, “Competeix als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris. La llei establirà els drets i deures de tots sobre aquest tema”. Així com a l'article 51 que reconeix que; “Els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint, mitjançant procediments eficaços, la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics dels mateixos”.

Per a lo de dictatorial, és un insult a la intel·ligència de l'ésser humà i no val la pena comentari algun. Pel seu propi pes, no cau, s'enfonsa.

En segon lloc, molts es queixen que la llei hauria de permetre als bars i restaurants triar entre deixar o no deixar fumar en els seus locals.

La llei anterior permetia aquesta elecció, però, coneixen algun bar o restaurant en el qual estiguera totalment prohibit fumar? Òbviament davant aquella disyuntiva els empresaris de la restauració optaven per la via fumadors, ja que el contrari suposava restringir la seua quota de mercat. El resultat, la injustícia comesa sobre els no fumadors, que anaren on anaren havien de tragar amb un verí volant que els era imposat sense el seu consentiment.

L'actual llei corregeix aquesta anomalia cruel. Garanteix i protegeix mitjançant un procediment eficaç la salut dels consumidors, que, mira tu per on, és el que textualment arreplega la Constitució.

Per als que pensen que la prohibició de fumar imposada per l'estat traspassa els límits de responsabilitat que aquest ha de tenir sobre les persones, dir-los, que el gran exponent de la llibertat d'elecció en l'economia i en la societat en general, el gran economista Milton Friedman, el qual tenia com a idea central dels seus postulats que, “no és correcte que el govern ens obligue a protegir-nos a nosaltres mateixos, sinó que hem de ser nosaltres els individus, els qui lliurement triem si volem estar protegits o no”, reconeixia una molt important objecció al seu propi raonament central: “l'afectació de terceres persones”.

I és ací on trobem el sentit de tot. Quan la seguretat, o en aquest cas, la salut de terceres persones es veu afectada, la intervenció de l'estat està totalment justificada. El mateix ha d'interferir i regular “la llibertat d'elecció” en qüestió, en defensa de l'interès general.

La llibertat d'elecció d'un bar o restaurant sobre si en el seu local es pot fumar o no és un claríssim exemple.


H. F. C.